Aquest estiu, passejant per un poble turístic de la Provença (Saint Rémy de Provence), vaig entrar en una llibreria per tafanejar. Al mig de llibres a on dominava l'estètica fotogràfica dels tòpics provençals, amb cavalls camarguesos i camps d'espígol (lavanda) hi vaig trobar un llibre:
"Lutter naturellement contre la mouche de l'Olive" de l'autor Jean Lecomte.Després de fullejar-lo una mica i llegir les referències de l'autor, m'adono de la importància agroecològica i agronòmica d'aquest treball i decideixo comprar-lo.
L'autor d'aquesta remarcable feina, Jean Lecomte (enginyer jubilat del CNRS) ha observat i fotografiat durant cinc anys l'ecosistema de l'olivera en llocs no pertorbats, és a dir, en parcel·les d'oliveres abandonades.
El resultat és un magnífic treball molt ben documentat fotogràficament i exposat de manera científica.
L'estudi es basa en la relació existent entre els paràsits i parasitoides de la mosca de l'oliva (Bactrocera oleae) i les plantes amfitriones d'aquests paràsits.
Aquestes cinc plantes són:
1 - LACTUCA VIMINEA (lletuga, lechuga de asno)
2 – ASPHODELUS RAMOSUS (porrassa, albó, caramuixa o gamó, asfodelo)
3 - VERBASCUM SINUATUM (múria, gordo lobo)
4 – DITTRICHIA VISCOSA (olivarda)
5- FOENICULUM VULGARE (fonoll)
Estan per ordre d'importància.
El fonoll seria menys important que la lletuga.
Segons Jean Lecomte, en cinc anys d'estudi en les parcel·les d'oliveres abandonades, mai hi ha hagut més del 5% d'olives amb mosques.
Quant en vergers convencionals tractats en químics, algun any hi ha hagut més d'un 10% (2011).
La meva intenció no és ni de resumir ni traduir el llibre, però si treure'n algunes conclusions que poden ser molt rellevants per a tots aquests que tenim oliveres sigui de petites parcel·les sigui de finques amb moltes hectàrees.
Primera conclusió:
El fet de tenir coberta herbàcia dona molts avantatges amb relació al fet de tenir-ho sempre llaurat o amb herbicides. Així les olives que cauen a terra, quan la mosca surt per passar l'hivern sota terra, es troba amb una multitud de predadors com nematodes, formigues, escarabats, aranyes, ocells, etc.
i disminueix enormement les mosques que sortiran a la primavera.
Segona conclusió:
Si afavorim algunes d'aquestes cinc plantes al voltant de les oliveres, augmentem enormement els entomòfags de la mosca (sobretot en primavera i estiu).
L'autor avisa del risc de competència de les arrels de l'olivarda.
També proposa de plantar o sembrar les altres plantes a prop de l'olivera i de manera que no molestin per la collita.
Cal remarcar que les plantes hostes no son habitatge de la mosca, però si dels paràsits.
Tercera conclusió:
Evidentment aquest sistema agroecològic ha de formar part d'un ecosistema més global on cal afavorir també les varietats menys sensibles a la mosca (arbequina, corbella...) i també en porta empelts adequats, així com trampes col·locades en el bon moment per tal de fer disminuir els tractaments amb objectiu de zero insecticides.
A França algunes experiències sense insecticides i aplicant la panòplia d'aquest ecosistema han arribat a 2% d'olives amb mosca.
És molt difícil d'arribar al 0% de mosca inclòs amb mètodes químics.
Si els enemics de BACTROCERA desapareixen per falta de biodiversitat, no tindrem més remei que escoltar la publicitat dels industrials de la química fitosanitària i entrar en un cercle viciós de dependència.
En canvi, si intentem crear un ecosistema de lluita biològica o cada dia som més nombrosos a treballar-hi i ens comuniquem els èxits i els fracassos, aconseguirem independitzar-nos dels agroquímics.
L'autor ha escollit cinc plantes on hi ha una relació estreta entre paràsits i plantes.
N'hi ha més, però ell considera aquestes cinc com molt útils al voltant de les oliveres per fer d'amfitriones als entomòfags de la mosca.
N'hi ha més, però ell considera aquestes cinc com molt útils al voltant de les oliveres per fer d'amfitriones als entomòfags de la mosca.
Aquestes cinc plantes són:
1 - LACTUCA VIMINEA (lletuga, lechuga de asno)
2 – ASPHODELUS RAMOSUS (porrassa, albó, caramuixa o gamó, asfodelo)
3 - VERBASCUM SINUATUM (múria, gordo lobo)
4 – DITTRICHIA VISCOSA (olivarda)
5- FOENICULUM VULGARE (fonoll)
Estan per ordre d'importància.
El fonoll seria menys important que la lletuga.
Segons Jean Lecomte, en cinc anys d'estudi en les parcel·les d'oliveres abandonades, mai hi ha hagut més del 5% d'olives amb mosques.
Quant en vergers convencionals tractats en químics, algun any hi ha hagut més d'un 10% (2011).
La meva intenció no és ni de resumir ni traduir el llibre, però si treure'n algunes conclusions que poden ser molt rellevants per a tots aquests que tenim oliveres sigui de petites parcel·les sigui de finques amb moltes hectàrees.
Primera conclusió:
El fet de tenir coberta herbàcia dona molts avantatges amb relació al fet de tenir-ho sempre llaurat o amb herbicides. Així les olives que cauen a terra, quan la mosca surt per passar l'hivern sota terra, es troba amb una multitud de predadors com nematodes, formigues, escarabats, aranyes, ocells, etc.
i disminueix enormement les mosques que sortiran a la primavera.
Segona conclusió:
Si afavorim algunes d'aquestes cinc plantes al voltant de les oliveres, augmentem enormement els entomòfags de la mosca (sobretot en primavera i estiu).
L'autor avisa del risc de competència de les arrels de l'olivarda.
També proposa de plantar o sembrar les altres plantes a prop de l'olivera i de manera que no molestin per la collita.
Cal remarcar que les plantes hostes no son habitatge de la mosca, però si dels paràsits.
Tercera conclusió:
Evidentment aquest sistema agroecològic ha de formar part d'un ecosistema més global on cal afavorir també les varietats menys sensibles a la mosca (arbequina, corbella...) i també en porta empelts adequats, així com trampes col·locades en el bon moment per tal de fer disminuir els tractaments amb objectiu de zero insecticides.
A França algunes experiències sense insecticides i aplicant la panòplia d'aquest ecosistema han arribat a 2% d'olives amb mosca.
És molt difícil d'arribar al 0% de mosca inclòs amb mètodes químics.
Si els enemics de BACTROCERA desapareixen per falta de biodiversitat, no tindrem més remei que escoltar la publicitat dels industrials de la química fitosanitària i entrar en un cercle viciós de dependència.
En canvi, si intentem crear un ecosistema de lluita biològica o cada dia som més nombrosos a treballar-hi i ens comuniquem els èxits i els fracassos, aconseguirem independitzar-nos dels agroquímics.